Els ulls de la Marian
estan tancats com cel•les,
però tothom sap que Barcelona no dorm,
aquí ningú sap somiar.

La seva pell
no té memòria
en travessar els llums o els ponts
que condueixen a l'amor.

O potser cap a alguna cosa semblant,
probablement cap a la seva llar
- cap alguna cosa meva - que és l'absurd,
que és la torre amb la seva res en flor.

Ella
distingeix tot tipus de veritats
i furga en les butxaques
d'aquests ridículs silencis,
elèctrics ressorts
d'aranya embogida.

Aquesta ciutat colpeja la seva fràgil llum
despietadament.

Volteja senders de metall,
dóna'm pa de vertigen
i aigua amb sals minerals,
destrueix jocs de sorra a la platja:
ja no som unes criatures.

Qui vas ser tu en el poema?

Tot ha mort,
perquè ella sap el que significa Déu.

Un esclat extravagant,
altre mur de pedra enderrocat,
l'udol del temps.

Allen Ginsberg ho sabia.


José Antonio Pamies